L'honestedat de la filosofia consisteix a seguir al peu de la lletra, i a no extralimitar-se de la pròpia etimologia: tendència o amor per la saviesa o el saber. M'han semblat tremendament honestos, i, per tant exemples a llegir, aquests autors en els escrits dels quals apareixen autocrítiques en allò exposat o escrit per ells mateixos, normalment en temps anteriors; després de l'ímpetu i les certeses juvenils, aquest desig per sistematitzar o assolir al tot, es veuen dinamitades per la mateixa experiència vital que surt i, somrient-se, ens posa en ordre.
Aquest esforç o aquesta apetència per saber és lloable, però hauríem de delimitar-la a què és: simplement saber o pensament... que no és poc. Defensa un proverbi oriental que hi ha dues formes de viure: o amb el coneixement o amb el sofriment. Amb el primer, un mateix és capaç d'abstreure les condicions sobre les quals apareixen els objectes, tal com en els relats -siguin llibres escrits o pel·lícules o qualsevol altra mena de relat- ens introdueixen en un món en el qual nosaltres actuem en ell i experimentem [ja Aristòtil defensava el paper de la poesia a la ciutat com aquesta capacitat de produir 'catarsi', certa purificació de les accions, en poder experimentar en la imaginació les conseqüències reals d'un esdeveniment]. Amb la segona manera de viure, la vida apareix sense comptar amb ella, sense haver esperat aquest efecte, i sorgeix el sofriment o el dolor.
També és cert que qualsevol tipus de saber -i tot el món coneix alguna cosa- ens obrim al món i l'interpretem des del nostre punt de vista teòric, proveït per la pròpia cultura. Valgui com a simple exemple la càrrega teòrica de nocions com gas, líquid i sòlid, que qualsevol de nosaltres entén, però no tota cultura té aquestes definicions dels estats de la matèria.
La filosofia, per tant, s'hauria de moure entre aquest desig de saber, de conèixer -fins i tot d'esperar l'inevitable (Plató definia la filosofia com a aprenentatge per a la mort)- i aquesta crítica a la cultura, aquesta capacitat per veure diverses perspectives de la pròpia, parafrasejant Ortega y Gasset; des d'aquesta perspectiva poder obrir-se als altres, a altres punts de vista. Com bé deia ahir un alumne, en adonar-se que tot el món té consciència moral, però no tothom la mateixa, sinó que depèn del criteri, educació, etc.
I és aquí on ens adonem de que cadascun de nosaltres és diferent, que el conflicte és inevitable, però que no tot conflicte ha de culminar amb violència, sinó que des d'aquest desequilibri de potencials o de característiques poden sorgir tendències com l'afany o ganes de conèixer, perquè mai no podem deixar de ser filòsofs.
La temptació està en pensar que hom ha arribat a la culminació del saber, que està en el saber, i establir el logocentrisme: aquells que viuen únicament en el saber, en el concepte, en la seva definició, en aquesta ideologia establerta. Algú ha llegit la dialèctica nauseabunda marxista sobre la dialèctica històrica, de com retre la realitat als principis de la Revolució? O algú ha llegit aquesta mateixa parauleria en certs escrits franquistes? La meva pregunta continua martellejant-me al cap: que podia creure's aquesta sèrie d'estupideses teòriques?
La llibertat requereix de més d'un discurs, de més d'una possibilitat, perquè pugui existir una convivència.
Però a més, el filòsof i l'ésser humà s'ha de donar compte de que els seus conceptes són, com a màxim, l'esquelet de la vida, els eixos de coordenades sobre la que es mou... després li falten la carn i la sang que vivifiquen i particularitzen cada un de nosaltres en allò que fa que la vida sigui pròpia, única i, en certa forma, aquesta intimitat incomunicable, aquesta frontera del si mateix inviolable... la humanitat de cada un feta subjecte.
Com a conseqüència, sempre queda aquest abisme entre paraula i vida, entre concepte universal i vivència pròpia... Per això, sempre queda una parcel·la al sofriment, que ens ensenya el que som: pelegrins, éssers conscients en aprenentatge.
Endavant i ànim!

Un dia qualsevol és l'indicat per fer que aquest 'qualsevol' no sigui un permís per abandonar-lo o per abstreure'l a un projecte de possibilitats futures.
Un dia qualsevol com l'ara, aquest ara qualsevol en el qual ara ens presentem a nosaltres mateixos tant per al món com per a aquest si mateix que viu.
Un dia qualsevol que aparegui més com a oportunitat que no pas com a condemna.
Un dia qualsevol per deixar de meditar o de donar voltes amb aquest mar de possibilitats i posar-nos mans a l'obra, no aquesta obra al cap, sinó aquesta obra de fang, suma de terra i d'aigua, amassada per un mateix, sense voler ser altre, sinó aquest mateix capaç d'aguantar-se la mirada al mirall... [mirada al mirall resposta amb un somriure, una llàgrima o bé una rialla d'acceptació]. !Atreveix-te a ser tu mateix!
Aquest tu mateix d'aquest dia qualsevol que ara desperta d'aquests tants tu mateixos d'aquells dies qualsevols que no eren més que un simulacre o una màscara per deixar de sofrir, perquè t'havien dit que no valia la pena o que tot s'acabava. Sigues valent: aposta per tu mateix, aquest mateix que crida i t'ensordeix en els teus sons, o aquest si mateix que es terroritza en entrar en una casa de la que surt asfixiada perquè només volia destruir-lo cegament, perquè sí -aquesta llar que un mateix ha construït i que vol fer deixar de sentir.
Atreveix-te a obrir els ulls, en aquell dia qualsevol, on un esdeveniment pot succeir: plenament alliberat, atent al que succeeix, a la qual cosa t'espera, sortint de tu mateix, perquè avui, aquest dia qualsevol, et permets viure...
Endavant valent: la vida t'espera.